Dia 2-12-2009 LA CARAVANA CONTINUA

És hora d’aixecar el campament dels jardins de l’ambaixada. Ens preparem per partir, després d’atendre la premsa espanyola que s’ha desplaçat a Nouakchott. El Karbo i el Carles són els qui es queden a la ciutat per estar prop de la notícia que estem desitjan t sentir, que l’Alícia, el Roque i l’Albert són sans i estalvis. L’emoció s’apodera de les abraçades que les fem abans de marxar nosaltres. El drama que arrosseguem s’apodera de tots plegats.


Se’ns fa estrany haver d’anar escortats per l’exèrcit . Però tenen un comportament molt bó. I això ens dóna bon rotllo. Fins i tot comencen a parlar-nos amb certa confiança. I, hem de dir, encuriosits pel nostre desplegament.

Prenem el trencall per arribar a la presa de Diama i travessar el riu Senegal. Ens perdem uns minuts, perquè els soldats no coneixen el camí. Accepten el nostre suggeriment de pregunar, ho fan i ens guien pel bon camí. Però sempre n’ha de passar una. El Troner s’ensorra en creuar un poblet. Operació de rescat. Aprofitem per comprar pa i seguim.

I ara les gestions sempre esgotadores de les duanes... Una.... i l’altra. Som el centre d’interès. No paren de preguntar-nos, els policies de la frontera, què passa amb els nostres amics. Els informem i ells s’hi abonen també.

Se’ns fa estrany també ser escortats per l’exèrcit senegalés. És un país que sempre ens ha acollit amb alegria, de gent oberta i espontània. Ens trobem com a casa, però anem amb uns soldats cobrint-nos el front i l’esquena. Però és el que s’ha acordat. El trajecte amb la primera escorta és correcta. Diferent que amb els mauritans. Més rutinària. Quan entrem a la regió de Thiès canviem d’escorta. El cap d’aquesta unitat és més vehement en el tracte. I es demostra quan arribem a Thiès. Nosaltres planifiquem d’arribar a l’hotel directament. Només que ens veuen arribar els nostres companys que fa tres dies ens esperen, se senten els crits d’alegria. Parem per fer les maniobres d’aparcament, ja ens llancema aterra per abraçar-nos, quan el cap del grup de soldats ens mana enèrgicament de seguir-los fins a la gendarmeria.Tensió. A la caserna ens neguem d’entrar fins que arribar el cap superior a la zona i el convencem de que ficar-nos a un recinte policial, tot i que els camions estiguin més segurs, entorpeix la nostra tasca. A més, els diem que ja hem contractat vigilància particular i que, per tant, no han de tèmer per nosaltres i els camions. En fi, excès de zel. Comprensible des del punt de vista de la protecció, però poc adaptable a la característica del grup.

Entre una cosa i l’altra seiem a taula per menjar les mandonguilles amb sèpia que ha escalfat el Toribio prop de les dues de la matinada. Els pobres amics del grup de Dakar han estat esperant-nos sense sopar per gaudir amb nosaltres d’aquest moment i d’empapar-nos d’energies per veure si intervenen amb l’alliberament de l’Alícia, el Roque i l’Albert.