blog de la Montse Bosch

Els qui ho vulgueu també podeu entrar en el blog de la Montse Bosch:
http://www.bcnsenegal.wordpress.com/

Alícia, Roque i Albert presents entre nosaltres

Amics caravaners, ja fa uns dies que hem tornat a casa… però no tots. Ha estat un retrobament agredolç amb les nostres famílies i amics. Estàvem preparats per a tots els incidents de l’expedició. Per a que es quedessin camions pel camí, per a fer jornades maratonianes, per a dormir i alimentar-nos de campanya, per a passar calor i set,… Però no per a que uns bojos fanàtics ens colpegessin el cor en emportar-se l’Alícia, el Roque i l’Albert en nom d’un Déu que de ben segur els està condemnant sense embuts. Cap Ésser Superior en el que puguin creure els humans, s’anomeni Déu, Alà, Jeovà,... pot aprovar que tres persones excel•lents, que dediquen la seva vida a treballar per millorar les desigualtats entre rics i pobres, per aconseguir una vida més digna per a milers de marroquins, mauritans, senegalesos i gambians, hagin estat separats bruscament dels seus amics, de les seves famílies, per a convertir-se en moneda de canvi de no se sap quins propòsits.


Tot suportant, cadascú al seu ritme, l’esgotament físic i anímic al que ens ha portat el malaurat incident voldríem demanar-vos que us mantingueu ferms i esperançats en el retorn dels nostres estimats, que participeu activament en els actes col•lectius que s’organitzin per a mantenir viva l’exigència del seu alliberament, que feu servir el blog, a mena de fòrum, per a comunicar-se entre nosaltres, donar ànims, suggerir idees, accions, crítiques,... El que sigui, menys tancar-se a casa i deixar passivament que els esdeveniments facin el seu curs.

Una abraçada intensa i carregada d’energia.

Crònica de la comissió sanitària de "Barcelona Acció Solidària" a Mauritània

Divendres, dia 4 de desembre 2009 des de Nouadhibou


Estimats companys,

Com ja sabeu, aquest any un grup de BAS ens havíem proposat quedar-nos a Noadhibou uns dies per visitar els centres sanitaris de la ciutat, 4 centres de salud i 1 hospital. Som la Montse Gou i la Nuria Molina (infermeres de Bombers de Barcelona) ,l’Engràcia Puig (infermera de l’Hospital General de Catalunya) i la Maria Llagostera ,metgessa de família de l’ICS.

Vàrem baixar de Barcelona el divendres dia 27 de novembre, en avió, junt amb el Roque, l’Albert i el Leo, via Casablanca, fins a Dakla (Marroc) on es varem incorporar a la Caravana, i amb ells varem fer el trajecte fins Nouadhibou. Després del lliurament de 58 caixes amb material sanitari a les autoritats de la ciutat, ells varen seguir el camí.

El Salah , Delegat a Espanya de l’Ajuntament deNouadhibou , ens va acollir a la seva ciutat des del primer moment , i junts vàrem gaudir del partit Barça Madrid rodejats dels seus amics i les companyes d’Asomobe. I com ja sabeu , just després va començar el malson.

Aquella mateixa nit varem anar al Consulat d’Espanya per demanar ajut i conèìxer la situació de primera mà.

A l’endemà no varem poder començar les visites, peró el dimarts ja ens varem posar en marxa: la visita del centre de salut (CS) 1 on es varen rebre totes les autoritats de l’Ajuntament per donar-nos suport i ànims. Al centre 1 hi ha serveis de cirurgia programada, traumatologia, materno -infantil, laboratori i radiodiagnòstic . Al dia següent varem fer les visites del CS 2 (Servei materno -infantil,medicina general, oftalmologia , odontologia i diabetes) , la del CS 3 (materno -infantil , ginecologia , pediatria nutrició i farmàcia central) i per la tarda, la de l’hospital.

El dijous vàrem fer el lliurament directe d’alguns dels aparells sanitaris al CS corresponents , i la visita del CS 4 (materno- infantil).

El Salah ens va acompanyar a visitar tots els centres, i juntament amb les reunions amb els equips directius i assistencials de cada centre, varem poder recollir tota la informació de la seva gestió i funcionament , per poder fer l’informe d’anàlisi de situació i mancances de formació i d’atenció sanitària, que ens permetrà dissenyar el nostre projecte sanitari en aquesta ciutat.

A tot arreu on hem anat, els mauritans ens han mostrat el seu suport i solidaritat, que ens han fet sentir com a casa.

Han estat uns dies molt difícils pel que ha passat , pensant en tot moment com estarien els nostres companys , l’Alícia ,el Roque i l’Albert, i les seves famílies. La seva gran il.lusió en posar en marxa nous projectes a Nouadhibou ens ha encoratjat a tirar endavant , i estem segures que podrem compartir –ho amb ells ben aviat.



Montse, Nuria, Engràcia i Maria

Dimecres 9/12 LA CARAVANA TORNA A CASA

Els 48 integrants de la Caravana Solidària 2009 arriben a l’Aeroport de Barcelona demà dimecres dia 9 de desembre a les 9.30 hores amb el vol d'Iberia 6754 procedent de Madrid. 

Familiars, amics i personalitats oficials rebran els voluntaris a la Terminal 2 de l'Aeroport del Prat.

A hores d'ara es troben tots a Dakar, colpejats per les noticies de darrera hora que semblen confirmar l'autoria del segrest dels nostres tres companys.

La Caravana Solidària finalitza el seu recorregut abans d'hora, degut als aconteixements que tots coneixeu, però amb la satisfacció, al menys, d'haver acabat la feina. Els hi ho dediquem a ells, amb el desig de tenir-los a casa aviat.

 

Tres blogs endarrerits...

Els problemes de connexió al Senegal han fet que fins avui no tinguem novetats de la Carvana per penjar al blog. Avui ens han enviat les cròniques dels últims dies. Les penjem ara, tot i que en poques hores els tindrem a tots aqui, perquè els qui ens llegiu pugueu seguir-los fins a l'útim moment:


3-12-2009

Seguim amb l’ay al cor. Fem dos grups, l’un per repartir a Sam Sam i a Dakar, l’altre el Col•lectiu per la Igualtat en la Diversitat de Thiès. Entren en acció els nostres amics que s’han incorporat a Dakar. Alguns dels que hem baixat amb els camions treballen, d’altres es recuperen a l’hotel. Se’ns fa força tard. Les descàrregues de Sam Sam i Dakar s’ha endarrerit.
Nova escorta al davant i anem baixant cap a M’bour. Aquí decidim descansar en el recinte del Centre de Salut on hi ha el projecte de Una Sonrisa por Africa. Com que hi arribem tard, no ens arriba l’oferiment dels que gestionen el Centre de allotjar-nos en un hotel. No importa. Som en l’àmbit que ja coneixem i ens hi trobem bé.
Després de sopar llegim els comentaris dels amics bloggistes... i tornen els moments d’emoció.

4-12-2009

Encara no sabem res dels nostres estimats.Aixequem el campament i iniciem la marxa cap el sud. El grup de Dakar ha probat el llit i l’esmorzar d’acampada. Ara ens escorta un cotxe de l’exèrcit. El camí se’ns fa rar per la presència de l’escorta, però sabem que és per la nostra seguretat.
Kaolak. Descàrrega a una benzinera. Descàrrega caòtica per l’acumulació de vehicles al nostre voltant, els que venen a posar benzina. Però superem la prova.
A partir d’aquí comença la carretera dels forats, tot i que els han arrglat una mica, posant-hi terra compactada als forats. Entrem a Farafeni, Gàmbia, i fem la descàrrega a l’hospital. A continuació arriba l’hora de separar-nos en dues rutes, una cap a l’Est i l’altra cap el Sud. La de l’Est serà més curta del que fem normalment. Cal recuperar el temps perdut i es decideix de descarregar a Velingara i que hi vagin a recollir allà els destinataris fins a Diakha. Cal que aquest grup s’ajunti a Thonck-Essyl el dia 6 per tornar tots junts cap amunt. Qüestions de seguretat i , per tant, d’escorta, egons ens diuen des de ‘Ambaixada.
Columna 1
Ens separem del convoi en plena descàrrega del material. No hi ha temps per comiats. Un cop finalitzada la descàrrega a Farafeni, el director de l’hospital ens convida a unes refrescos i ens manifesta la seva gratitud per haver dut tot aquest material en les nostres circumstàncies. Ens mostra la seva preocupació per si l’any vinent no tornem, ja que la nostra col•laboració és imprescindible per a ells.
Marxem de l’hospital de Farafeni amb destinació a Diabugu Batapa, guiats pel nostre amic Xavi Gali. Se’ns fa de nit i la pista per la que circulem es fa interminable, ja que està en molt mal estat i cada metre exigeix un gran esforç dels xofers. La recompensa la trobem a Diabugu Batapa on la gent del poble ens va preparar un sopar a base d’arrrós i xai. Amb el cansament al cos, anem a dormir ja que el dia següent serà molt dur.

Columna 2
Els de la columna 2, la de Thionck-Essyl, travessem la doble aduana de Senegal amb Gàmbia, tot travessant el riu dalt del ferry. Però tot això, per molt ràpid que ho fem pren el seu temps. El fet és que arribem ja cap a 2/4 de 8 al control policial que hi ha a uns 30 kilòmetres de la frontera. El capità que mana el nou relleu gestiona amb el següent, situat a uns 30 kilòmetres més, que ens acompanyin fins a Bignona. Però no hi ha sort. No li contesta ningú des de l’altre cantó. El representant de l’ambaixada tampoc no pot fer-hi res. Així que ens veiem obligats a dormir a un hotel caòtic, tot i que força acceptable. Després del desgavell, encarreguem el sopar cap a les 10 de la nit i seiem a taula a les 12 de la nit. Bé, perquè estem amb ganes de menjar alguna cosa que no sigui bocata, que si no...

 

5-12-2009

Columna 1
Ens llevem d’hora i després d’un molt ràpid esmorzar, descarreguem el material destinat a l’escola i després ens adrecem a l’hospital per deixar el material sanitari que ajudarà a millorar la qualitat d’aquest centre hospitalari.
Sortim de Diabugu Batapa tot despedint-nos del Xavi i ens adrecem a Basse per creuar el riu amb el transbordador. Com que és dissabte no hi ha cúes i vam poder passar a l’altra banda molt ràpidament. Van fer falta però, tres viatges per poder creuar els tres camions i els tres vehicles lleugers. Creuem la frontera sense gaires problemes i ens posem en contacte amb l’escorta que ens acompanyarà a Senegal. Com que anavem molt bé de temps, la nostra intenció era provar d’arribar a la Casamance i reunir-nos amb els nostres companys, peró el cap de l’escorta ens comunica que hem de passar la nit a Velingara i al dia següent te ordres d’acompanyar-nos fins a Kolda. Li expliquem que hem de descarregar la resta dels projectes a Sare Koli Sale, a nou quilòmetres de Velingara i que ens estan esperant els responsables dels projectes. Davant la seva negativa, ens posem en contacte amb l’agregat de l’embaixada d’Espanya, el qual, després de les trucades pertinents pot convèncer les autoritats senegaleses, perquè ens permeti descarregar els projectes al seu destí. Després d’una dura negociació amb el comandament militar, ens adrecem a Sare Koli Sale on ens espera en Kumera i descarreguem la resta dels projectes.
Anem a un l’hotel davant de la caserna militar i després de dutxar-nos i sopar anem a dormir.
Columna 2
Som a la Casamance, ara escortats de nou per la gendarmeria. No són gens simpàtics, però tampoc ens fan la vida impossible. Som a casa nostra. Aquesta és la nostra sensació. Per això se’ns fa més estrany portar escorta. És com si de sobte tinguèssim protecció al voltant dels nostres domicilis.
Però abans d’instal•larnos diem de fer les descàrregues, tot dividint-nos en dos grups. L’un cap a Ziguinchor i Oussouye, i l’altre, el Paco i companyia, cap a Tendouck.
Els objectius es porten a terme segons el que estava previst i ja comencem a rebre les primeres mostres de solidaritat entre la gent amb qui contactem.
Instal•lats a la casa del Governador els uns i a la casa de la Cultura, els del Projecte Xevi, la nit se’ns fa agradable per la tertúlia. A la Casa del Governador hi són instal•lats els companys de Sant Quirze, que ens reben superemocionats. Ens relaxem i és el moment de recordar els nostres amics i de preguntar-nos on i com estaran.

6-12-2009

Columna 1
Arretera i le
La trobada a Thionk Essyl, ha estat molt emotiva.
Columna 2
Avui hem estat fent gestions. Dia més tranquil. La Belén ha lliurat els treballs dels seus alumnes al director d’una escola d’aquí i li ha proposat un intercanvi amb els seus alumnes. Nens i nenes de 6 i 7 anys. Temes plàstics, que són els que més arriben a aquestes edats . Els ha agradat la idea i la engegaran amb molt de gust. També han rebut l’aportació de material escolar que els alumnes de la Belén han aportat.
Al migdia ens han convocat per fer-nos un acte de lliurament d’una declaració de suport i solidaritat amb els companys segrestats. Hi havia representants de l’ajuntament de Thionck-Essyl i del Buluf, autoritats religioses, y representants dels joves i les dones. Ha estat molt emotiu. Aquesta tarda l’he enviat a EFE per veure que el publiquin.
A la tarda han arribat el nostres amics de la Ruta 1. Cansats, però amb la satisfacció del deure complert.
I la tarda ha estat tranquil•la per poder recuperar forces per la tornada de demà cap a Dakar, que promet ser llarga i, per tant, esgotadora.

7-12-2009

Ens llevem d’hora, perquè el camí és molt llarg fins a Dakar. Cal fer via. Se’ns ajunten els Xevis a la Casa del Governador i els camions comencen a escalfar. Petonets i abraçades emotives, perquè ja s’acaba una altra breu estada a “la casa”. La carretera i les fronteres van caient sense problemes. Curiositat; una policia de la duana gambiana ens demana que fem un projecte al seu poble, perquè estan fatal de sanitat, escola i... de tot. Nova mostra de l’efecte crida que produïm al nostre pas. I que ningú no es pensi que és una demanda gratuita. Gàmbia és un país encara més pobre que Senegal.
Pel camí hem llegit els vostres comentaris fins el dia 4 i l’emoció silenciosa ens fa el camí més gustós. L’Anna Ylla distribueix els llits als tres hotels on ens hem hagut de distribuir a Dakar. Cal descansar, perquè demà direm adéu a la nostra missió castigada,

DECLARACIÓ DE THIONCK- ESSYL

Des de la Caravana Solidària, havent acabat l'entrega del material que transportàvem per compte de 36 ong's als seus projectes, comuniquem per a la seva difusió la Declaració de recolzament que hem rebut a Thionck-Essyl, un municipi de la Casamance, al qual Barcelona Acció Solidària també té projectes propis.


Els membres de la Caravana hem estat convocats davant les autoritats locals i regionals del Buluf -les poblacions de l'àmbit lingüístic i ètnic, no administratiu, del diola-, les autoritats religioses i representants dels col·lectius de dones i de joves -principals destinataris de la cooperació estranjera- per a rebre mostres de recolzament i de  solidaritat davant el segrest dels nostres amics i companys, Alicia Gámez, Roque Pascual i Albert Vilalta.

DECLARACIÓN DE THIONCK- ESSYL

-      Compartiendo el ideal de solidaridad, de ayuda mutua y de humanismo, como fundamentos de desarrollo social sostenible.

        Convencidos de la necesidad de construir juntos y de promover una ciudadanía a escala local, regional y mundial, que convierte a los individuos actores de las políticas públicas y de la solidadridad transnacional.

      Convencidos de que el objetivo de un mundo más justo y pacífico se conseguirá mejor con un desarrollo sostenible basado en la participación y el respeto a la diversidad cultural.

       Deseosos de contribuir mediante sus organizaciones respetuosas “Asociación Comunitaria de Base para la Vocación Humanitaria y la Colectividad Local” para la construcción de un mundo de justicia solidaria y de paz.

       Convencidos de que sin la cooperación descentralizada las colectividades  locales, sean del orden que sean, no podrán asegurar un desarrollo sostenible.

      Nosotros, la población del Buluf, beneficiaria en gran parte de la Caravana, exigimos la liberación inmediata y sin condiciones de los tres cooperantes españoles, Alicia, Roque y Albert, secuastrados el domingo 29 de Noviembre de 2009 en Nouadhibou, Mauritania.

Pedimos al Estado senegalés de sumar sus esfuerzos a Mauritania y Mali con el fin de conseguir su liberación total.

Manifestamos nuestro apoyo sin condiciones a la Caravana, a sus responsables, a las autoridades de la Embajada de España en Dakar, al Gobierno español y a las familias de los cooperantes secuestrados.

Unidos por su liberación

Thionck-Essyl, 6 de Diciembre de 2009

La Convergencia de Elegidos y las Poblaciones del Buluf

Dia 2-12-2009 LA CARAVANA CONTINUA

És hora d’aixecar el campament dels jardins de l’ambaixada. Ens preparem per partir, després d’atendre la premsa espanyola que s’ha desplaçat a Nouakchott. El Karbo i el Carles són els qui es queden a la ciutat per estar prop de la notícia que estem desitjan t sentir, que l’Alícia, el Roque i l’Albert són sans i estalvis. L’emoció s’apodera de les abraçades que les fem abans de marxar nosaltres. El drama que arrosseguem s’apodera de tots plegats.


Se’ns fa estrany haver d’anar escortats per l’exèrcit . Però tenen un comportament molt bó. I això ens dóna bon rotllo. Fins i tot comencen a parlar-nos amb certa confiança. I, hem de dir, encuriosits pel nostre desplegament.

Prenem el trencall per arribar a la presa de Diama i travessar el riu Senegal. Ens perdem uns minuts, perquè els soldats no coneixen el camí. Accepten el nostre suggeriment de pregunar, ho fan i ens guien pel bon camí. Però sempre n’ha de passar una. El Troner s’ensorra en creuar un poblet. Operació de rescat. Aprofitem per comprar pa i seguim.

I ara les gestions sempre esgotadores de les duanes... Una.... i l’altra. Som el centre d’interès. No paren de preguntar-nos, els policies de la frontera, què passa amb els nostres amics. Els informem i ells s’hi abonen també.

Se’ns fa estrany també ser escortats per l’exèrcit senegalés. És un país que sempre ens ha acollit amb alegria, de gent oberta i espontània. Ens trobem com a casa, però anem amb uns soldats cobrint-nos el front i l’esquena. Però és el que s’ha acordat. El trajecte amb la primera escorta és correcta. Diferent que amb els mauritans. Més rutinària. Quan entrem a la regió de Thiès canviem d’escorta. El cap d’aquesta unitat és més vehement en el tracte. I es demostra quan arribem a Thiès. Nosaltres planifiquem d’arribar a l’hotel directament. Només que ens veuen arribar els nostres companys que fa tres dies ens esperen, se senten els crits d’alegria. Parem per fer les maniobres d’aparcament, ja ens llancema aterra per abraçar-nos, quan el cap del grup de soldats ens mana enèrgicament de seguir-los fins a la gendarmeria.Tensió. A la caserna ens neguem d’entrar fins que arribar el cap superior a la zona i el convencem de que ficar-nos a un recinte policial, tot i que els camions estiguin més segurs, entorpeix la nostra tasca. A més, els diem que ja hem contractat vigilància particular i que, per tant, no han de tèmer per nosaltres i els camions. En fi, excès de zel. Comprensible des del punt de vista de la protecció, però poc adaptable a la característica del grup.

Entre una cosa i l’altra seiem a taula per menjar les mandonguilles amb sèpia que ha escalfat el Toribio prop de les dues de la matinada. Els pobres amics del grup de Dakar han estat esperant-nos sense sopar per gaudir amb nosaltres d’aquest moment i d’empapar-nos d’energies per veure si intervenen amb l’alliberament de l’Alícia, el Roque i l’Albert.

Dia 28-12-2009, ens envien la crònica de fa cinc dies...

Avui volíem començar dient, dos punts, “primer dia sense incidents”. Però no pot ser. Ho expliquem després. Perquè primer hem de dir que el dia ha començat al camping de Dakhla bé. Un petit incident amb el camió del Karbo, però res important. Ens hem meravellat sortint per l’istme de la península on és la ciutat amb el paisatge dels racons de les platges-arenals del cantó interior de la badia. Amb la llum del matí soleiat, un plaer per la vista i per l’ànim. Més d’un ha somiat en baixar dels camions i mullar-se a la platja. Però no. No hem tingut ni un sol minut per l’oci i a aquest pas tenim la sensació que no el tindrem.

El camí cap a la frontera ha estat tranquil. Com que és la festa del tabasquí, tot és tancat i no trobem pa. A una benzinera abans de la frontera trobem unes poques tortes de pa de les que fan aquí. És el que hi ha. Arribem a la frontera cap a tres quarts de 6. L’operació dels passaports s’eternitza. Una hora i mitja. Per tant, ja fosc, passem a terra de ningú, la franja entre el Sahara Occidental (apropiat per Marroc) i el trosset de Sahara administrat per Mauritània. Són poc més de 3 kilòmetres infernals, amb paranys de bancs de sorra. I és aquí on la pifiem. Queden ensorrats el Troner amb el remolc, un Land Rover, el Rav de Tus Ojos i el Pegaso. L’operació de rescat que fan els Man i el Mercedes del Rafa triga més de dues hores. I després més d’una hora amb els papers a la frontera mauritana. Total, que a les 11 de la nit s’acaba el malson i enfilem cap a Nouadhibou. El camping ens acull cap a la una de la matinada i encara els queda a algus humor per cruspir-se el xai que ens espera des de fa dos dies. Però, i cal entendre’ls, n’hi ha d’altres que només somien amb ficar-se a la tenda. Estem tots força esgotats...

A LES MOSTRES DE SUPORT REBUDES D'ARREU, GRÀCIES!!!

Ben bé des de primera hora del matí del dilluns hem estat rebent constants mostres de suport, vingudes d'arreu:
Dels amics i amigues de Barcelona;
d'altres entitats i ONGs que tot i que no tinguin una vinculació directa amb la Caravana s'han volgut solidaritzar amb nosaltres i amb els nostres companys;
de col·lectius ben diversos de Catalunya, d'Espanya i del món àrab;
de particulars...
...a tots ells: GRÀCIES! En aquests moments qualsevol paraula ens recomforta.

Volem compartir amb vosaltres dues fotos que hem rebut dels amics de Diakha Madina, de diverses escoles a les quals la Carvana Solidària ha fet accions de sensibilització i ha recollit material divers.

Endavant Caravana, estem amb vosaltres!

DOS DIES A DAKAR

Avui a primera hora de la tarda s’ha pres la decisió que demà dimecres la caravana reprendrà la seva ruta per entrar al Senegal i fer les entregues del material per els diversos projectes de Senegal i Gàmbia.

En principi, està previst que el grup que entrarà per carretera amb els camions i el grup que ja fa dos dies que estem a Dakar, ens retrobarem a la ciutat de Thiès demà al vespre i podrem continuar junts la tasca per dins el país.

Durant aquests dos darrers dies d’espera, els membres de la caravana que ens trobem a Dakar, hem aprofitat per visitar diversos projectes a la capital senegalesa. Ahir varem visitar a Sor Justina al Centre d’Acollida d’Infants Les Pouponnières , allà s’ assegura l’alimentació de nadons orfes de mare, durant el seu primer any de vida. I avui Sor Regina ens ha obert les portes del Centre de Promoció Femenina de Kalasans , on es proporciona una formació integral a noies entre 15 i 20 anys que no han estat mai escolaritzades. Tot seguit Ferran Sans, ens ha mostrat l’escola que els escolapis tenen i on es formen els nens i nenes que no poden accedir a l’escola pública d’aquest barri tan marginal. A Sam Sam, hem pogut comprovar en primera persona , les dificultats en què es troben per poder tirar endavant el projecte, degut a les inundacions que afecten a les edificacions i a tot el barri.

Des de Dakar, volem agrair el suport que ens estan donant en tot moment, l’ambaixador espanyol a Dakar, Jorge Toledo, el cònsol espanyol, Ernesto Zuleta , Rita Santos, directora general de la OTC a Dakar, i a totes aquelles persones que durant aquests dies ens estan mostrant el seu afecte i recolzament.

Imatge del pati de l'escola Kalasans

27-11-2009 LES CRÒNIQUES PASSADES...

El gafe ens persegueix. Però no defallirem. Esperem que avui sigui la darrera crònica d’avaries. Sí amics. Ens he llevat ,encara fosc, a bans de les 7 i, com cada dia, amb els crits “aleccionadors” del Karbo per fer l’etapa L’Aiún-Dakhla (la Villacisneros espanyola). Doncs, l’IVECO del Josep Escamilla que falla, que no li arriba el gasoil. Nooo!!! Remenen els nostres experts mecànics. Res. “Pero no hay mal que por bien no venga”. La càmera de Tus Ojos ens converteix en protas de la peli i potser, qui ho sap, ens lloguen per alguna producció de Hollywood. Nosaltres, a la foto de l’Alícia, també els fem protas del nostre blog. Cap a les 10 diem d’anar a buscar un taller de camions a la ciutat, mentre fem una altra cadena per reubicar la càrrega al remolc, que s’ha convertit en el magatzem salvador.


A la ciutat només trobem que tallers de... de tot, en realitat. Aquí tothom fa el que pot per sobreviure. Així que el primer espavilat que trobem, promogut per un botiguer que parla espanyol, diu de venir e veure el camió. I el que suposàvem. S’ha de remolcar a la ciutat.... i allà es queda. Panorama: El Toni, el Nacho, la Mònica, la Susana, el Quim i el Pep es queden a veure com va tot, perquè ens ha jurat i perjurat que l’arreglava avui. Si no, “l’amenacem” ,el segrestem cap a Senegal. La resta, amb el Josep Lluís al davant, cap a Dakhla. Sortim -sembla una broma- a 2/4 de 4 de la tarda.

I llavors comencen més problemes amb el Man del Karbo. 3 o 4 parades perquè se li embruten els filtres i no passa bé el combustible. Però anem tirant, tot seguint la carretera arran de costa. És el nostre premi. I la posta de sol maravellosa que ens regala l’horitzò. Ens donem ànims. I per acabar-ho d’adobar, el bon rotllo, el Karbo demana a Alícia que llegeixi els vostres comentaris del blog. Emoció a l’engrós. Sobretot, els que heu donat ànims al Diego per haver de deixar el Man-5. Guau! L’hauríau de veure el Diego. Una madalena, sobretot pel comentari de la seva filla, la Chete. I la Silvina, rebent ànims de la seva mare a l’Argentina. I el Xavi Ros i el seu mamotreto, que va deixar sense saliva l’Alícia. I la Cristina de Tus Ojos, i... bé, tots. Gràcies pels vostres ànims. La Caravana és el que és, també perquè vosaltres sou com sou.

I a trancas y barrancas, arribem a Dakhla a la una de la matinada, després de fer una parada per treure’ns la son, sobretot els conductors, i de passar les barreres dels controls. Alguns molt pesats i més interessats en els cadeaux, que en el control de seguretat.

Al camping de Dakhla, el Roque i l’expedició de sanitàries i l’Albert Vilalta i el Leo ens esperàven impacients.

Cap a quarts de 4 de la matinada es presenten els soferts que es van quedar guaitant l’IVECO. S’hi ha hagut de deixar, perquè no hi ha hagut temps d’arreglar-lo i demà és la festa Tabasquí, la del xai. I aquí no penca ni Déu (aquí es tracta d’Alà) El recollirem a la tornada. No us preocupeu que els ànims no defalleixen, menys contant amb vosaltres. Bona nit!!!

Ja hem vist que heu cobert des de Barcelona la crònica que ens corresponia fer a nosaltres al blog. Gràcies. Heu entès que no estàvem per blogs tirats com estàvem, a la nit, a la carretera de Nouadhibou a Nouakchott, al mig del desert. I sí, allà vam estar des de poc més tard d’un quart de 8 del vespre, el moment fatídic en què van segrestar els nostres estimats amics, i les 5 de la matinada, quan tres funcionaris de l’ambaixada espanyola a la capital mauritana ens van acompanyar a un hotel de Nouakchott. Prèviament, com segur que heu sentit i llegit a les notícies, el Toni, el Karbo, el Toribio, el Josep Lluís i jo mateix, el Josep Ramon, vam estar donant informació a la gendarmeria mauritana que s’hi va presentar al lloc dels fets, mentre el gruix de la Caravana el vam enviar kilòmetres avall, fins a trobar un control de la policia. D’aquesta manera estaven també protegits.


Instal•lats a l’hotel, encara vam estar entrevistats el Toni i el Josep Ramon per les edicions del matí de diversos mitjans. Fins allà les 9 i quart, quan vam dir de dormir, tot i que, val a dir, que amb algunes interrupcions.

Però, dins de la indignació i de la angoixa que representa no saber res dels nostres amics, volem treure forces d’on puguem per resistir el desànim. Així es va manifestar a la reunió que vam celebrar cap el migdia: donar-nos un termini mig de 48 hores i llavors decidir què farem. I així li hem manifestat a l’ambaixador a la reunió que hem tingut amb ell a la tarda.

A aquesta reunió ens ha assegurat, i ho creiem per coincidir amb altres informacions, que l’exèrcit maurità rastreja la zona des de la nit passada, que han tingut suport de la guàrdia civil i de les ambaixades més importants a Mauritània, França, Estats Units i Alemanya. Espanya i aquests països han ofert suport logístic. També ens ha assegurat l’ambaixador que decidíssim el que decidíssim, si anar amunt o anar avall, tindrem protecció policial fins a la frontera.

I als jardins hem passat el dia, a modus de campament. I hem atés a mil i un mitjans de comunicació. I gràcies des d’aquí als companys de Barcelona que ens envieu missatges d’ànim i que coordineu tan bé les accions de ressó mediàtic i de intercesió amb les autoritats governamentals.

Anirem a dormir que estem reventats, tot enviant als companys Alícia, Roque i Albert els nostres millors desitjos de salut i ànim.

No us enviem foto perquè l’encarregada de fer-la era justament l’Alícia, que portava la connexió al PC.

Força ànims als companys i a les seves famílies.

DESAPAREGUTS TRES COMPANYS DE LA CARAVANA A MAURITÀNIA

Avui diumenge a les 22:00h de la nit, aterrava a  l’aeroport de Dakar, un vol provinent de Barcelona, en el que arribaven una petita representació  de la Caravana Solidària.

La sorpresa ha estat quan només posar els peus a l’aeroport , l’ambaixador d’Espanya al Senegal els esperava per donar-los la notícia que tres companys del convoy de la Caravana Solidària han desaparegut mentre circulaven per Mauritània  direcció al Senegal.

Els companys del convoy comenten que mentre circulaven per la carretera mauritana un cop acabades les descàrregues de Nouadhibou,  han perdut el contacte amb  l’últim vehicle tot terreny  que tancava la caravana. Al desfer el camí han trobat el vehicle sense cap dels  tres ocupants que hi viatjaven. De seguida s’han posat en contacte amb totes les autoritats mauritanes, senegaleses  i espanyoles, en aquest moment,  s’han iniciat totes les gestions per tal d’aclarir els fets i trobar els nostres companys.

La resta de  membres de la Caravana,  tant a Mauritània com a Senegal , es troben segurs i resten a l’espera de l’evolució dels  esdeveniments de les properes hores.

Anirem informant puntualment de qualsevol novetat.

Dakar, 30 de novembre 1:30h

Dia 26/11: PROBLEMES AMB ELS VEHICLES

foto: el MAN nº 5 abans de ser abandonat

“¡Vamos, vamoooos! ¡arribaaaa! ¡Venga xamfainaaas! ¡Toribio ya tenía que estar el café! ¡Vengaaa! ¡Noches alegres, mañanitas tristes!” Karbo cridant. El nostre despertador. Unes cares de mals amics, altres enriolades. Anem sortint de les tendes per rentar-nos com els gats i esmorzar a peu dret.

Hem de deixar el Man 5 del Diego, definitivament, a Tiznit, a la benzinera on havíem lliurat les caixes ahir a la tarda. Man Internacional vindrà a recollir el camió i el portarà a Tànger. Els de la benzinera, superamables, no ens volen cobrar res per guardar-lo. Els assegurem que a la tornada carregarem de benzina aquí.

Però abans hem tingut que traspassar tota la càrrega al remolc que ja el dúiem força buit. Sort que ens ha passat aquí, perquè si ens passa abans de fer lloc al remolc, què fem amb les caixes?

El Diego a quedat tocat. Què serà d’ell sense el seu Man? Tot plegat altres 2 hores i... de retard.

I cap el Sud. Port de muntanya ben xulo, controls de la policia i de la gendarmeria reial,... abans d’arribar a Tan Tan. Pesats! Paisatges guapíssims dels oueds” (rambles) junt el mar, on fan una mena d’estuari. Parada per fotos i pel bany d’uns quants.

Seguim. El Diego comença a revifar. El Paco l’anima. Carretera dolenta, menjada pels costats. I de cara força autocars a tota pastilla. Poc abans d’arribar a Tarfaya, prop de les 7, el Julio té una topada de retrovisor amb un autocar. Trencadissa i ferides superficials al braç. Ensurt. La Marta el cura. Ja en porta altres de curats la nostra infermera, que es quedarà sense gases.

I el Man 7 del Karbo li fa el tonto. Se li embussen els filtres del gasoil. I, a més, el camió del Rafa s’ensorra al marge de la carretera. Mentre uns quants el rescaten els altres omplim de combustible i fem temps a l’entrada de Tarfaya. Més endarreriments.

I cap a l’Aiún. Una horeta més de camí i dos controls enganxats de policia i gendarmeria. ¾ d’hora més de paciència. Es fan les 10 i decidim acampar només passar els controls. Mmmmm! Fa ua mica de fred. Així que... callos amb cigrons per sopar. Us ve de gust?

Dia 26/11: DEDICAT A LA CARME SEGURA

Des de la direcció de la Caravana i des de la de Barcelona Acció Solidària us comuniquem que dimarts van operar a la nostra secretària la Carme Segura. L'operació va anar bé, tot i que encara li queden setmanes de recuperació. Des d'aquí li desitgem sort i ànims!!! Estàs en el nostre pensament.

25-11-2009

D’hora ens llevem per tard marxar. A la benzinera on hem dormit ens hem estat més de 2 hores i mitja esperant que arribessin els de Tazarine a recollir la descàrrega. Havíem quedat a les 7. Doncs, passats 2/4 de 10 hem dit prou i hem decidir marxar.

I carretera i manta de nou cap a Tiznit. El paisatge sec i pla dels voltants de Marraqueix s’ha tornat un pèl verd als barrancs de l’Atlas. Poc atractiu aquesta vegada per la fotografia, perquè el sol era massa amunt, entre el migdia i les dues de la tarda. Sempre és pesat creuar l’Atlas per les cues dels camions.

A la benzinera Afriquia de l’entrada de Tiznit ens esperaven els representants de Gotharat, de Sidi Ifni. Eren les 4. Però, què podia passar perquè la felicitat no fos plena? Doncs que el Man 5 de Diego ens tornés a mortificar. Avaria. La d’ahir ha provocat la d’ahir o la d’avui és continuació de la d’ahir. El cas és que trobem a estar embolicats... i emprenyats. Els de Sidi Ifni convidant-nos a sopar tagine i nosaltres pendents de l’avaria. Mentrestant, i per passar el temps, la nostra actriu invitada, Ana Fernández, rebia proposicions per ser emparellada amb el germà del nostre receptor de caixes. No han arribat a cap acord, tot i la insistència.

Arreglat el camió iniciem la marxa cap a Tan Tan. Però com que és tan tard, les 10, diem de dormir al primer lloc que trobem bé. Doncs no! De nou el Man 5 diu que no vol marxar de Tiznit. Oh, no! Ens hem de quedar a la sortida de la ciutat al primer descampat. Fem un cercle amb els camions i els cotxes i muntem el campament. Després de la tensió.... la calma al voltant de la foguera. Demà serà un altre dia, 26 de novembre.

24-11-2009

Abans que res, enviem totes les nostres energies a la Carme Segura. Tots apostem perquè li vagi d’allò més bé el seu pas per la clínica.
I nosaltres aquí, a Tànger. Primera descàrrega. Ja teníem mono per començar la feina per la que hem vingut a la Caravana. A la descàrrega ja ens esperaven impacients els destinataris, La gran majoria projectes d’Ibn Batuta. Alaui, el nostre sol•lucionador, ha rebut un diploma dels representants de l’Ajuntament reconeixent-li la seva tasca. Què n’estava de cofoi! I nosaltres, dit sigui de passada, què bé que ho hem fet, quina coordinació! Però és que estàvem per encetar.

Sortida de Tànger, els nens se’ns penjaven als cotxes. Algun d’ells penjats sota el camió del Diego fins la sortida. Quin perill! I a poc de d’enfilar l’autopista el camió del Diego que s’escalfa. L’oli. És a dir, ja ha begut oli. Anava saturat d’oli. I els manetes Carles, Quim i Karbo, fent ús del seu enginy, han aconseguit treure’n el que sobrava. Prop de dues hores aturats ens ha fet endarrerir l’entrega a les afores de Rabat, que ja se’ns ha fet fosc. I tira que tiraràs, a 50 kilòmetres de Marraquech ens hem quedat. Ja eren les 10. I sense poder veure el partit del Barça-Inter! Quina ràbia!

El Toribio ens ha consolat amb un fricandó de vedella i un pastís de xocolata i fruits secs. Ara a dormir a l’asfalt de l’àrea de la benzinera on hem aixecat el campament.

Dilluns 23/11, segon dia

“…collazione a le otto!”. La megafonia ens va traient dels camarots. En sortim com “enanitos” de sota els bolets cap a l’”esmorzar continental” (egs!): 2 torradetes “Bimbo”, 1 mantega i 1 melmelada individuals –algú n’agafa dues i li prenen a la caixa- un got de café-latte, pitjor que els de màquina, i un gotet de suc de pinya. E andiamo presto!
`Som a l’alçada de la costa de Granada.
I cap a 2/4 d’1 ja teníem tots plegats una gana del dimoni. Doncs a fer 2 kilòmetres de cua per anar a dinar...Que amb això dinem a la 1. I què tenim per dinar? No ho endevineu? Doncs pasta amb tomàquet! Sí, però aquesta vegada galets. I després pit de pollastre a la planxa... amb salsa de tomàquet! Sí senyor. Què en saben de fer anar el pomodoro aquests italians!
I això cal dir del viatge, perquè entre àpat i àpat hem tornat a seure, a jugar al dòmino, a xerrar, a passejar, a clapar,... Els de la productora Tus Ojos han rodat un parell de vegades.... i cap a 2/4 de 3 travessàvem pel bell mig de l’Estrecho: el Peñón i la badia d’Algesires a un cantó i Ceuta a l’altre. Què guapo! Feia una llum força maca que ressaltava el cantó de Gibraltar.
A poc més de les 5 amarrava el vaixell a Tànger. En front, la costa des de Tarifa a Barbate. Més d’una hora per desembarcar els camions i tres hores més per sortir del port! L’anècdota, que han volgut examinar l’electrobomba que dúiem. Ja ens havia avisat el Roque per telèfon que s’havien mosquejat amb aquesta parauleta. Clar, el mot “bomba”, en francès, “bombe” és l’artefacte explosiu i pompe és el mecanisme per bombar aigua. Doncs l’han hagut d’examinar i el guàrdia, tot i que ho tenia prou clar, s’ha endut les instruccions per fer una fotocòpia i ensenyar-li als superiors.
Total, que se’ns ha fet tan tard que hem hagut d’anar cap a un sopar de compliment que ens oferia la regidora de Cultura i etcèteres a casa seva abans d’anar a l’hotel.
I quin “cus-cus”! i quins postres! Ens hem llepat els dits –ja era hora de menjar bé- i hem xerrat amb responsables de l’Ajuntament, que, de passada, han aprofitat per prospectar-nos a veure si col·laboràvem en el futur amb ells.
Cansats i tips, cap a l’hotel que ja és la una de la matinada i el Toni ens vol amunt abans de les 8.

Diumenge dia 22/11: Primer dia de viatge

Ha arribat l’hora de la veritat. És l’hora del repte. La Caravana Solidària comença. Els més matiners arribaven al moll de Marina al punt de les 7. I desprès us podeu imaginar… Un darrera l’altre companyes i companys, familiars i amics… Tots anaven arribant per testimoniar la sortida. I com cada any. Petons i abraçades i el “cuida’t, vigila, passa-t’ho bé…” I mentre els uns s’acomiadaven de veritat, altres deien: “Ai, mira, si fan una pel·lícula!”. Era un comiat assajat, el d’una escena de la pel·lícula que fan els de Tus Ojos, una productora de Madrid disposada a portar-nos a la fama.

I els motors han començat el seu brrrrooommmmmm! I cap a port. Repartiment de càtering, recomposició d’equipatge… I cap a la bodega de l’Excelsior, el vaixell de la companyia Grandi Navi Veloci que ens portarà a Tànger. I ara què? Doncs macarroni, macarroni i macarroni… Ja corrien les veus d’alarma d’uns quants, tot recordant la tornada de l’any passat en aquest vaixell. Però bé, no ens amoïnem. Resignats a passar més de 24 hores, ens repartim entre jocs de taula, la migdiada, la xerradeta… mentre el Toni prepara els papers de rigor per les autoritats.

Bueno, no me resisto a la petición de Silvina, nuestra querida voluntaria del Cono Sur, que desea enviarle desde aquí a sus papás en Argentina un efusivo saludo: “viejos, los quiero mucho!!!”

Som a l’alçada de les costes d’Alacant. Fins demà. Esperem no cansar-nos de no fer res.

COMENÇA LA CARAVANA SOLIDARIA 2009: LA SORTIDA

El passat diumenge 22 de novembre a les 10 hores del matí, tal com estava previst, va sortir del Port Olímpic de Barcelona la Caravana Solidària 2009, 15 vehicles, 24 voluntaris i voluntàries, 105.000 Kg de material i moltes tones d’il·lusió portaran el material d’ONG’s de Catalunya a les seves contraparts al Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En total, 35 associacions i 106 projectes de tota mena.
Molta sort companys